Atemptat, resistència i desobediència

Introducció

L’ordenament jurídic estableix una sèrie de delictes que tenen per objecte la protecció de l’autoritat i la seva funció en la societat.

Entre aquests delictes, es troben l’atemptat, la resistència i la desobediència als agents de trànsit, conductes que posen en perill la seguretat viària i el correcte exercici de les funcions d’aquests agents.

En aquest article, es realitza una anàlisi de la legislació aplicable en aquest àmbit, així com de la jurisprudència existent del Tribunal Suprem.

Legislació aplicable

a. Article 133.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC): Aquest precepte estableix la competència dels jutjats de primera instància i instrucció en el coneixement dels delictes d’atemptat, resistència i desobediència a l’autoritat o els seus agents, així com de les faltes comeses per les mateixes causes.

b. Article 135 de la LEC: Aquest article fa referència a la competència dels jutjats de primera instància i instrucció en el coneixement de les causes per delictes i faltes que no siguin de la competència dels jutjats centrals d’instrucció.

c. Article 550 del Codi Penal: Aquest precepte tipifica el delicte d’atemptat i estableix les penes aplicables a aquells que agredeixin o, amb intimidació greu o violència, s’oposin a l’autoritat, els seus agents o els funcionaris públics, o els assisteixin, en l’exercici de les seves funcions o amb motiu d’elles.

d. Article 556 del Codi Penal: Aquest article estableix les penes aplicables a aquells que resistin o desobeixin greument a l’autoritat, els seus agents o els funcionaris públics en l’exercici de les seves funcions.

Jurisprudència del Tribunal Suprem

El Tribunal Suprem ha dictat diverses sentències en relació amb els delictes d’atemptat, resistència i desobediència als agents de trànsit. Algunes de les més rellevants són les següents:

a. Sentència del Tribunal Suprem núm. 459/2015, de 14 de juliol: Aquesta sentència estableix que, per a la comissió del delicte d’atemptat, ha d’existir una agressió, intimidació greu o violència cap a l’autoritat o els seus agents, de manera que la simple desobediència o resistència passiva no seria suficient per a la seva apreciació.

b. Sentència del Tribunal Suprem núm. 1042/2016, de 1 de desembre: Aquesta sentència estableix que, per a la comissió del delicte de resistència, és necessari que la conducta del subjecte tingui un caràcter actiu i material, consistint en una oposició física o una obstaculització a l’actuació de l’autoritat o els seus agents.

c. Sentència del Tribunal Suprem núm. 641/2017, de 26 de setembre: Aquesta resolució posa de manifest que la desobediència greu a l’autoritat o els seus agents ha de ser persistent, reiterada i significativa, de manera que no es tracti d’una simple insubmissió puntual o aïllada, sinó d’una negativa sistemàtica a complir amb les ordres legítimes impartides.

d. Sentència del Tribunal Suprem núm. 147/2019, de 12 de març: Aquesta sentència estableix que, en els casos d’atemptat, resistència i desobediència, la condició d’autoritat o agent de l’autoritat ha de ser coneguda pel subjecte actiu del delicte, de manera que no es pot apreciar la comissió d’aquests delictes si l’autor desconeixia la condició de l’ofès.

Conclusió

Els delictes d’atemptat, resistència i desobediència als agents de trànsit es troben regulats tant en la Llei d’Enjudiciament Criminal com en el Codi Penal, i tenen per objecte la protecció de l’autoritat i el correcte exercici de les seves funcions.

La jurisprudència del Tribunal Suprem ha precisat diversos aspectes relatius a aquests delictes, com ara els requisits per a la seva comissió, la importància de la coneixença de la condició d’autoritat o agent de l’autoritat per part del subjecte actiu, o les circumstàncies que poden excloure la seva apreciació.

En definitiva, és essencial conèixer tant la legislació aplicable com la jurisprudència existent en aquest àmbit per poder identificar adequadament les conductes que constitueixen atemptat, resistència i desobediència, així com per determinar les penes aplicables en cada cas concret.